20 ago. 2017

This is The End

Gracias a tod@s

Pues sí, querid@s amig@s. Ha llegado el momento: un momento triste y no deseado pero necesario. Queda ya lejos la primera entrada del blog (en Enero de 2012), un proyecto que comenzó algo disperso de ideas pero que con mucha ilusión ha logrado llegar a las 184 entradas. En un primer momento Otranto fue un lugar de encuentro entre el cine y la literatura, una fusión de las dos pasiones del friki que os habla. El cine poco a poco fue quedando acorralado en favor de los libros (la imagen del post es mi humilde homenaje a las reseñas que fueron defenestradas al estado de borrador), aunque las referencias cinéfilas siempre estuvieron ahí, encubiertas o directamente plasmadas en las reseñas. Casualidades de la vida fue cuando el cine desapareció de Otranto que un servidor se volvió asiduo adicto a Sitges, el festival en mayúsculas, mi paraíso vacacional, mi segunda casa.

Desterradas las películas quedaron solo los libros. A ellos me he dedicado durante los últimos dos años con verdadera pasión. Una reseña por semana (creo recordar que no he fallado ninguna) han supuesto mucho trabajo y también un enorme sacrificio. El tiempo que le he dedicado a esta criatura que es Otranto por fuerza se lo he robado a otras personas y a otras aficiones. Pero lo he hecho con ganas y con muchísima ilusión. No me arrepiento de nada, excepto de haber leído algún libro. Y es que nuestro tiempo en este mundo es finito y los libros por leer infinitos. Hacedme caso pues, no perdáis el tiempo con lo que no os interesa. No tenéis porqué hacer caso a mis reseñas (en el fondo son opiniones tan válidas como las vuestras y las de cualquier otro lector), pero en esto os aseguro que llevo la razón. Si con mis opiniones he logrado que dedicaseis tiempo a leer un libro que en verdad os ha marcado me consideraré satisfecho y afortunado; esa era la función de Otranto.

Pero bueno, me estoy poniendo sentimental y os estoy dando la vara, y no es esa la idea. Resumiendo: una nueva personita llega a mi vida y requerirá del 200% de mi atención. No tendré tiempo para seguir el ritmo de una reseña semanal (o por lo menos no lo haría con la calidad necesaria) y a no ser que os interesen los libros de Dora la exploradora y Winnie the Pooh ya os avanzo que poco más voy a poder leer. Desaparecer del universo literario no desapareceré, por supuesto. Seguiré leyendo y escribiendo (en la medida de lo posible), yendo a tertulias, presentaciones y al festival de Sitges, pero desde un riguroso segundo plano. Tampoco me evaporaré de las redes; pronto tendréis noticias mías en otro lugar (ya os avanzo que cambio mi lúgubre castillo por un lugar desde el que poder surcar las estrellas). Pero todo a su momento.

Y nada, solo queda despedirme. Mil millones de gracias a los que me habéis leído durante este tiempo. Es gracias a vosotros que Otranto existía más allá de los límites de la ensoñación. Lo mejor de este viaje, sin duda alguna, ha sido conocer a tanta y tanta gente interesante: lectores, cinéfilos, escritores, libreros, editores,... Individuos geniales en definitiva. A muchos de vosotros os he podido desvirtualizar y conocer en persona; al resto os aseguro que el reto queda pendiente y que por mi parte siempre estaré dispuesto. Sin más preámbulos os digo ¡un fuerte abrazo y hasta luego!

@pancromatic

Ha llegado el final de Otranto. Muchas gracias a todos vosotros, lectores

14 ago. 2017

Paradoja en Renfield Street de Lluís Rueda

Portada de Paradoja en Renfield Street de Lluís Rueda (imagen del propio autor)

Fue hace un tiempo, pero veladas como esa no se olvidan. La tarde comezó mal. Llegué corriendo a Chronos y la presentación ya había empezado. A partir de entonces todo mejoró y acabó siendo una jornada redonda: charla agradable con amigos, debates sobre literatura y espirituosos para endulzar el alma. ¿Se puede pedir más? Pero vayamos al principio. Cuando tomé asiento LLuís Rueda hacía un buen rato que exponía con asombrosa profusión de detalles el diorama en el que transcurre su novela "Paradoja en Renfield Street". Reconozco que me sentí desbordado, abrumado incluso, y que temí abordar la novela por miedo a no entender un carajo. Fue una sensación pasajera, un simple aleteo membranoso en la ominosa oscuridad. De la pasión de Lluís surgió la llama del conocimiento y poco a poco comencé a vislumbrar de qué iba todo aquello: una aventura épica, de esas que no dan tregua, con acción a raudales y un montón de persecuciones. Pistolas, revólveres, sables, fusiles, todo vale en la guerra contra lo sobrenatural cuando tus rivales son vampiros, autómatas o mujeres-serpiente. La portada de "Paradoja en Renfield Street" no da lugar a equívocos: estáis ante una portal dimensional único, tenéis frente a vosotros el agujero de gusano que da acceso a una de las aventuras más fabulosas jamás narradas.

Sinopsis:

Glasgow, año 2000. La ciudad está a punto de sufrir un cataclismo sin precedentes. Poco quedará de su icónico carácter gris, lluvioso y melancólico cuando un jodido vórtice preñado de seres malvados se materialice en el mismo corazón de la urbe. Edgar Grainger, entrañable truhán que pretende pasar por caballero, se presenta en casa de Andy Telfer. Mr Grainger, agente literario de profesión, irrumpe en el piso con su bigotillo ralo, un parche en el ojo y armado con un habano para sacar de la duermevela al joven Telfer, que a partir de entonces será nombrado (ipso facto y ex profeso para esta aventura) capitán de las Highlands. El triángulo lo completa la dulce Sarah Aveling, una misteriosa joven nacida en 1886 que luce la piel nacarada y esos ojos verdes que tanto abundan en las novelas decimonónicas.

En medio del caos que ha generado esa úlcera cósmica que regurgita monstruos sin parar los tres protagonistas deciden abandonar el apartamento de Renfield Street. Su objetivo es llegar a Dumbarton y a la mansión Overtoun. Allí parece residir el mal que los azota, un poder supremo envuelto en un halo de misterio capaz de disolver el plano real transformándolo en un páramo digno de la peor pesadilla de H.P. Lovecraft. De camino a su destino deberán abordar un tren, matarán un montón de bhampairs (los primos más feos y chungos del conde Drácula) y tendrán tiempo incluso para recitar poemas; no en vano una vorágine cósmica no es excusa para olvidar los buenos modales y para hacer gala del arte del coqueteo. Las alimañas demoníacas que van tras ellos no dudarán en machacar a quien se interponga en su paso. Deberán cuidarse pues los nuevos compañeros de nuestros valientes protagonistas: John Duffy, el sij maquinista denominado Mr Ranjiv, el joven Archibald, el posadero Mervin Erskine, la anciana Vanora Ramsay o el pequeño Dougal, un niño con poderes excepcionales, una especie de rastreador psíquico. Y esto es solo un aperitivo de lo que esconde el libro. Llegados a este punto ya os podéis imaginar lo que os espera.


...era como si la caja de Pandora
se hubiera abierto echando
a los cuatro vientos
de la noche nipona
los hechizos más infames
y las pócimas más ominosas.

Opinión:

En la página 96 tenéis una breve sinopsis de cómo se desencadena el meollo: 'El 11 de junio de 1900, la feria ambulante de Ignatius McIndoe llegó a la ciudad de Dumbarton...'. El tal McIndoe proponía a los asistentes viajar en el tiempo, todo un hito en los albores del siglo XX. Sin duda algo salió mal, sino no tendríais ante vosotros este libro. Concebido inicialmente como una trilogía (un suicidio literario según su autor/editor) tras varios años de gestación y síntesis Lluís ha logrado dar forma a una novela que ante todo pretende ser un grato entretenimiento, pero que se acaba convirtiendo en una auténtica oda a la literatura de género y de aventuras. Las referencias a maestros son constantes (Yeats, Paul Féval, Guy Endore, Jules Verne, Steward Edward White, Ambrose Bierce o Lord Dunsany entre tantos). Pero no solo hay referencias literarias; también las hay pictóricas, musicales,... No os asustéis. Lo bueno de "Paradoja" es que tiene múltiples capas de lectura e interpretación en función de lo que el lector desee profundizar, aunque puedo aseverar que el gusanillo de acudir a la wikipedia le podrá incluso al lector más vago.

Nada es gratuito en esta novela (o eso quiero pensar): la Golden Dawn, el conde Otani y Gerard Doufrie están ahí porque tienen su función, su momento clave, y porque Andy Telfer o Lluís Rueda, o quizás ambos, así lo han decidido. La mente del autor está preñada de mitos y leyendas oscuras que convierten esta novela en una hipnótica obra que conjuga lo especulativo, lo esotérico y la tradición pagana (y esto tan bien parido no lo he escrito yo, lo dice un personaje del libro). No hay descanso en sus más de quinientas páginas. Como buen hacedor de historias el autor tiende a múltiples vericuetos y senderos tortuosos, dando giros que nos llevan sí o sí por los derroteros que él desea. Quizás el viaje a través de Oprobia, ya en el tramo final del libro, no me ha resultado tan atractivo como el resto, pero reconozco que he estado muy enganchado durante la mayor parte del relato. Existe además el aliciente de los grandes personajes, esos que dejan huella: era fan de Nathaniel Hawthorne y tras leer el libro reconozco que lo soy todavía todavía más. ¡Qué puñetas! Incluso me vienen ganas de gritar al viento (aunque solo sea para ver qué sucede): ¡Yo te invoco, Ignatius McIndoe!

- paradoja cósmica a medio camino del horror y la aventura -
★ ★ ★ ★
Ficha:

"Paradoja en Renfield Street" - Lluís Rueda
Editorial Hermenaute - Colección Caronte, 2 (978-84-944902-7-9) - 2017
555 páginas

7 ago. 2017

El meu veredicte dels Premis Ictineu 2017

Premis Ictineu 2017 - Imatge de la web El Biblionauta

Per fi, ja ha arribat l'hora! Vet aquí el meu veredicte pels Premis Ictineu 2017.

Malauradament només he pogut llegir sis de les dotze obres nominades a la categoria de millor novel·la fantàstica escrita en català. Ha estat aquest un estiu frenètic i reconec que no he disposat de tot el temps que hauria desitjat; demano disculpes per avançat als autors de les obres que han quedat fora de la meva tria ja que no els he tingut en compte per fer aquesta valoració.

D'altra banda comentar que el #RepteIctineu va nèixer com un tuit innocent, però poc a poc va agafar força i va anar captant adeptes, entre ells un servidor. Confio que el meu petit gra de sorra ajudi a difondre aquests premis i les obres que hi estan nominades. Vull fer notar, a més, que el veredicte aquí exposat no deixa de ser una valoració personal i que, com a tal, té la mateixa validesa que l'opinió de aqualsevol altre lector.

Anem per feina. Les obres apareixen ordenades de més a menys notable (segons el meu humil criteri) i van acompanyades d'una petita descripció amb els punts forts i els punts febles, aquells que han determinat la meva valoració final; confio que ningú es prengui malament aquestes opinions. I sense més preàmbuls anem a veure el resultat.

Ranking:

1er lloc indiscutible per "Perímetre" de Jair Domínguez. La seva barreja de western crepuscular i ciència-ficció amaga algun dels personatges més memorables que un servidor recorda. És cert que aquesta novel·la brilla en la posada en escena i no tant en la trama, que queda una mica deslluïda i fins i tot òrfena pel que fa al tancament de l'argument, però el potencial visual dels paisatges i dels personatges que hi deambulen són un antídot més que suficient; i la prosa la màgia d'en Jair s'encarrega de fer la resta. A més és una obra que s'adiu al 100% amb l'esperit dels Premis Ictineu: ofereix fantasia i ciència-ficció en dosis potents, embolcallades de plom i amb la única funció de reventar-te el cervell, estimat lector. Vet aquí una de les descobertes del 2016!

2on lloc per "Els Quatre Confins" de J. Valor Montero. Tot i ser una segona part funciona prou bé com a novel·la amb identitat pròpia i a un servidor no li ha costat gens entrar dins de l'argument. L'encert més gran de l'autor és donar-li aquest punt steampunk a la novel·la, tergiversar la història i fer de l'Imperi Romà una mena de poder fosc (amb referències galàctiques) d'allò més atractiu. Se'ns dubte el millor són els escenaris i el panorama geopolític que planteja l'autor, aquest clima pre-bèl·lic que li dóna tant de joc. Els protagonistes, però, els he trobat més aviat fluixos, i em refereixo als quatre protagonistes principals de l'obra. Potser es deu a que es dibuixen amb més detall a la primera entrega (ho desconec), però aquí m'han semblat massa plans i poc perfilats; el destí ha estat massa benèvol amb ells i en canvi ha esborrat d'una plomada individus secundaris que a un servidor li semblaven molt més atractius. De totes formes és un gran rival per "Perímetre" ja que que ofereix allò que promet: acció i moltes aventures.

3er lloc per "El parèntesi esquerre" de Muriel Villanueva. És aquesta una decisió molt personal ja que a partir d'aquí (gairebé) qualsevol novel·la hauria pogut estar entre les tres primeres. Els amics de Males Herbes sempre ofereixen productes engrescadors i la novel·la de la Muriel no és una excepció. He congeniat molt amb el caràcter oníric i intimista de l'obra. Tot i que hi haurà qui no la consideri apta per aquests premis un servidor troba que l'element fantàstic hi està present i, el que és més important, està molt ben lligat dins la trama. D'altra banda el propi caràcter de la novel·la fa que hi hagi una manca absoluta d'acció, un detall que no està renyit amb la qualitat d'una obra, però sí que la fa menys visible. Arribats a aquest punt la cuidada prosa de l'autora ha estat la que ha atorgat aquest plus extra que ha permés a aquest llibre aconseguir el bronze en el #RepteIctineu.

4rt lloc per "Herba negra" de Macip & Garzón. El punt més feble d'aquesta novel·la és prou evident: sembla escrita per a un públic juvenil. I que consti que això no és dolent (cal engrescar a les noves generacions a llegir), però als lectors més experts el llibre se'ls quedarà curt. Els lectors avesats podran preveure els girs i canvis de rumb de la trama i difícilment se sentiran identificats amb uns protagonistes tan joves. D'altra banda la proposta de thriller de gènere que plantegen els autors és d'allò més atractiva i el final, tot i que una mica trillat, desvetlla una realitat fosca i molt potent; algunes de les imatges del desenllaç les signaria qualsevol superproducció de Hollywood sense dubtar ni un segon i en resultarien fotogrames memorables, d'això no n'hi ha dubte. A l'inrevés que a la resta d'obres aquesta potser falla en la posada en escena: un servidor hauria desitjat quelcom més profund, una escenari més fosc i allunyat de tanta feromona i sentiment juvenil.

5è lloc per "Els ocells" de Víctor García Tur. És una mica decepcionant haver d'esperar fins al final del llibre per entreveure un final que, no per obvi, el lector està esperant durant tota la novel·la. I dic entreveure perquè l'autor ens posa la mel als llavis i després ens deixa amb un pam de nas. Però anem per parts. Aquesta novel·la està molt ben escrita. De cap altra manera el lector pot restar enganxat durant bona part del llibre a una trama i a uns personatges rurals que poc o res aporten a la història; però tant se val, el Víctor ens ho posa tan bé que ens enlluerna i ens captiva fins un punt que és impossible negar-s'hi. I al final, quan la sorpresa es desvetlla i el hype és màxim (si voleu fantasia i ciència-ficció en teniu un bon tou) l'autor resol la trama de forma hiperbreu i una mica barroera. Total, que caldrà esperar a un segon llibre per saber què passa amb els ocells ;P

6è lloc per "El dia del cérvol" de Marina Espasa. Ha estat aquesta la novel·la més decebedora de totes. La veritat és que mai vaig acabar d'entrar dins de la trama; la primera part em va semblar un manual de la Barcelona més hipster i a la segona, la que transcorre a Suècia, el meu cap potser ja havia fugit ben lluny. I és una pena perquè aquesta segona part del llibre lliga en molts aspectes amb l'extraordinària novel·la de David Pinner, mostrant aquesta naturalesa més fosca i ancestral d'una (en aparença) idíl·lica comunitat. Tot i que la novel·la està molt ben escrita el fet de no trobar-hi l'element fantàstic, o que aquest quedés massa diluït entre els mites artúrics i els boscos nòrdics, ha suposat que un servidor no l'hagi vist com una bona candidata a aquest premis.


Conclusió:

Jo tinc clar a qui votaré als Premis Ictineu d'aquest any. Ara falta que vosaltres llegiu les novel·les (quantes més millor, no sigueu tan ganduls como un servidor) i que trieu les vostres favorites. El que està clar és que cal potenciar la lectura en llengua catalana, més encara quan parlem de literatura de gènere, i que esdeveniments com aquests són molt importants per dur-ho a terme. Generar debat és bo i necessari, un requisit indispensable per tenir una llengua sana, encara que és clar que no tots anirem en la mateixa direcció ni opinarem el mateix, faltaria més. Aquesta és la intenció d'aquest post, generar debat i obrir els ulls a aquells que encara no heu descobert aquests llibres. I ara, a votar!


Agraïment a part mereix la web d'El Biblionauta per permetre'ns fer servir la fabulosa imatge dels Premis Ictineu que han dissenyat per aquest any. Moltes mercès a tots ells.

31 jul. 2017

El murmullo de Milo J. Krmpotić

Portada de El murmullo de Milo J. Krmpotić

A veces una declaración de amor incondicional tiene como contraprestación una sorpresa, pero en el caso de los amigos de Pez de Plata el tema va mucho más allá. La sorpresa no es tal sino una apuesta contundente, un órdago emocional devastador. Porque eso mismo es "El murmullo" de Milo J. Krmpotić, una obra tan ecléctica (y tan hermosa) que solo podía surgir de la mente de estos valientes editores asturianos. Me resulta harto difícil poder sintetizar con palabras lo que ha supuesto esta lectura. Se acerca, creo, a otra de la que he sido incapaz de escribir reseña, una obra que Peter Terrin llevó al campo de la experimentación y del vacío emocional. Supongo que las editoriales nos han frito el cerebro con tanto libro encorsetado que somos incapaces de afrontar las obras auténticas, aquellas que ahondan en el tuétano de los personajes y se olvidan (casi por completo) de la trama.

Sinopsis:

Anabel Prat, una adolescente de quince años, ha desaparecido. Se ha convertido en una silla vacía en la clase de religión, en un signo negativo en tinta roja en la hoja de asistencia, en un áspero silencio al otro lado de una linea de teléfono, en un titular y media columna en la portada de un diario de tirada nacional. A eso se ha visto reducido el presente (y quizás el futuro) de esta chica. Solo existe una evidencia de su rapto: una mancha de sangre en una nave abandonada con dos hileras de pilares en su interior.

Óscar trabaja en un periódico desde hace cinco años. Si algo lo mantiene atado al trabajo es su compañera Gloria Casavella; si fuese por el estúpido de su jefe, Miguel Pardo, quizá ya se habría marchado. Óscar cubre el caso de la desaparición de Anabel junto con su compañera. Gloria posee un don especial para la investigación y es capaz de entrever los desenlaces. Por eso preferiría mantenerse al margen de una noticia en la que atisba un matiz maligno y escabroso. Pero su jefe les obliga, así que no les queda otra que reconstruir el carácter de Anabel, indagar en su pasado e intentar descubrir qué ha pasado. Para ello tienen la inestimable ayuda de Sofía, la hermana de Anabel, que gustosa intercambiaría su lugar con el de ella con tal de tenerla de vuelta en casa.


Fuera, en la oscuridad,
en el ruido atronador,
habitaba el miedo.

Opinión:

La prosa de Milo J. Krmpotić es como la cámara de un director de cine: su foco se acerca o se aleja a conveniencia, te sorprende con un barrido y luego realiza un contrapicado, amplía el zoom hasta el máximo para mostrar al lector con vividez y precisión quirúrgica la esencia de la escena que está narrando. Luego está la voz en off, esa que reside en la cabeza de Óscar, la que bascula entre un yo crítico y un yo materno pero que apuntilla siempre la vida con dolorosas dosis de realidad y que acaba por situar al lector en el centro de la tormenta. El autor toma aquí el mando absoluto del relato y a través de su prisma permite apreciar tan solo lo que él quiere que sepamos.

"El murmullo" es una novela muy bien escrita, pero bastante atípica y con una complejidad que golpea con rotundidad. La historia es como un sueño en aguas turbias, una pesadilla preñada de desazón. El trabajo de indagar en lo que le sucedió a Anabel no lo llevan a cabo policías sino periodistas (y nosotros con ellos). De la mano de estos conoceremos el cautiverio de la joven: su celda vacía, su pequeño universo, el camastro y las paredes azules, gruesas, inexpugnables. La novela se disfruta pero se digiere de forma lenta y trabajosa. La prosa se mezcla con las confesiones y los saltos entre personajes y tramas se hacen más evidentes aun con errores de maquetación como el de las páginas 109 y 119. Es este un libro que exige una ardua labor por parte del lector. Pero ¿qué relato tan personal no es extenuante? He aquí la grandeza de esta historia: la implicación emocional en la trama, el desnudarse y quitarse el hábito de lector común, asir el cilicio y anclarlo bien hondo hasta arrancar y hacer aflorar los sentimientos abisales, aquellos que subyacen cual murmullo en lo más profundo de nuestra conciencia.

- análisis psicológico y emocional de un secuestro -
★ ★ ★ ★ ★
Ficha:

"El murmullo" - Milo J. Krmpotić
Editorial Pez de Plata - Narrativa Pez de Plata, 5 (978-84-938296-9-8) - 2014
184 páginas

24 jul. 2017

La República Pneumàtica II. Els Quatre Confins de J. Valor Montero

Portada de La República Pneumàtica II. Els Quatre Confins de J. Valor Montero

Ara sí, per fi, un ferm candidat als #PremisIctineu juntament amb "Perímetre". "La República Pneumàtica II. Els Quatre Confins" és una efectiva novel·la d'aventures ambientada en una fictícia República Romana que ha evolucionat fins al punt de dominar tècniques dignes de l'steampunk; així doncs tenim dirigibles, ferrocarrils i armes de foc, senyal inequívoca que ens ho passarem bé com a lectors. Aquests avenços tecnològics permeten a J. Valor Montero teixir una història on els conflictes bèl·lics serveixen de rerefons per l'acció que envolta els quatre protagonistes, tres homes i una dona, que es veuen forçats a separar-se i dirigir-se als quatre confins de l'Imperi Romà.

Sinopsi:

Vet aquí quatre amics que s'han separat per poder evitar les urpes del poderós Imperi Romà i que vaguen pels quatre confins del món. En Caius Verus romàn malferit a territori de l'Imperi X'in, el poderós enemic de la República Romana, i està vigilat nit i dia per la misteriosa i inabastable Yuè, la seva carcellera. Està molt lluny de casa i dels companys, però els records li permeten abastar amb el tou dels dits allò que enyora. La Iulia ha pogut tornar a Roma a recer de la fraternitat de les Insomnes per buscar ajuda. Els dies en que Caius Verus era l'objectiu d'una missió queden lluny, i ara busca que la fraternitat li retorni el favor per tal de recuperar l'home que estima. En Megistos, geògraf grec de renom dins l'Imperi Romà, viatja pres dins d'un dirigible cap a la capital del Nil, però està més preocupat pel destí del jove Marcus, de qui es va veure forçat a separar-se, que no pas del seu propi. No cal patir però. En Marcus Novus és un jove molt prometedor (la profecia parla d'ell com el Teixidor) i gràcies a les ensenyances de la Jiàn ha vençut els enemics i es dirigeix a hores d'ara cap a un lloc místic i amagat. Allà haurà de fer front a les seves pors més profundes, un enemic contra el que potser no està llest per lluitar.

Lluny queden Barcinomagna i els paisatges d'Hispània, localitzacions més pròpies de la primera entrega de la saga. Aquí les aventures fluctuen entre Roma i Xina, les dos grans potències mundials. A la Xina (anomenada Zhōngguó), s'està forjant un poderós exèrcit per fer front Dàqín, el Gran Imperi de l'Oest, que és com els xinesos anomenen Roma. Per la seva part els romans estan convençuts de la seva imminent victòria i resten tranquils a Roma, la capital, i a Alexandria, seu de la Pneumàtica i dels seus sacerdots. Un dels romans més poderosos és el pretor Publius Pomponius: és el cap de la Legió Veritatis, un fosc i temible grup executor de la República que domina amb mà de ferro la ciutat de Roma. Caldrà veure, però, cap a quin costat es decanta la balança de la guerra ara que el conflicte sembla inevitable a la regió fronterera entre ambdós imperis i, el que és més important, si els quatre protagonistes sortiran o no malparats enmig de tot aquest terrabastall bèl·lic.


El nostre regne no és el de la màquina,
sinó el de l'esperit.

Opinió:

L'Imperi Romà que ens proposa l'autor dista molt del que mostren els llibres de text: és més fosc, es regeix pels secrets de la pneumàtica i està liderat per individus sense escrúpols. De fet s'assembla més a l'Imperi intergalàctic d'"Star Wars" que no pas al que explica la història. L'aspecte visual és se'ns dubte un dels punts forts de la novel·la: confereix a les aventures un punt extra d'interès i obliga al lector a imaginar (que d'això es tracta) com seria tot plegat, tot i que l'exercici de l'autor per descriure les ciutats, els paisatges i els artefactes penumàtics és d'allò més eficaç. El fet que sigui el segon volum d'una saga tampoc afecta; si no heu llegit el llibre previ potser no coneixeu d'entrada els personatges i els seus lligams, però és molt fàcil posar-se al dia i l'autor fa un bon exercici per refrescar-nos la memòria. És, en definitiva, un llibre que funciona correctament com a ens independent, si bé és positiu tenir un bagatge previ per entrar de ple a la lectura.

Des que els protagonistes es van separar a Maracanda cadascú ha seguit el seu destí. El lector troba quatre línies argumentals que busquen entrecreuar-se i convergir, ja que el que volen els vells amics és retrobar-se. Pel que fa a aquest punt la trama és prou previsible i, tot s'ha de dir, massa benèvola amb els protagonistes (massa innocent diria jo). Sembla com si l'autor es contingués i no acabés d'explotar branques i personatges laterals que, tot i ser molt potents, acaben esdevenint molestos i no els queda un altre destí que desaparèixer de forma dràstica. D'altra banda l'autor també sap guardar-se asos a la màniga i ens enganxa amb els foscos secrets que amaguen els sacerdots del vapor o amb el destí i la identitat dels pares d'en Marcus. "La República Pneumàtica II. Els Quatre Confins" és una més que correcta novel·la d'aventures, un notable exemple de #CiFiCat que d'altra banda (i això és una opinió personal) no té el plus de sorprendre el lector. La lectura és entretinguda i prou fluïda, però un servidor ha trobat a faltar alguna cosa més, aquella essència que la pugui convertir en una novel·la realment formidable digne de guanyar els #PremisIctineu del 2017.

- l'Imperi Romà i l'antiga Xina s'empapen d'steampunk -
★ ★ ★ ★
Fitxa:

"La República Pneumàtica II. Els Quatre Confins" - J. Valor Montero
Editorial Cruïlla - Col·lecció Camp a través (978-84-661-4010-2) - 2016
399 pàgines

17 jul. 2017

Un hotel en ninguna parte de Mónica Gutiérrez

Portada de Un hotel en ninguna parte de Mónica Gutiérrez

Para muchos de los que vivimos en la ciudad Condal El Bosc de les Fades representa un recuerdo especial, un lugar recóndito con una atmósfera mágica y algo decadente. El establecimiento que describe Mónica Gutiérrez en su novela "Un hotel en ninguna parte" hereda parte de esta magia y secretismo, pero lo hace de una forma íntima y mucho más hermosa. Es esta una historia de personajes en la que abundan sentimientos sutiles y sensaciones efímeras. Mónica tiene el don de crear individuos con alma a través de algo tan sencillo como breves epístolas. Lejos de vericuetos y tretas emocionales, sin un atisbo de giro argumental ni absurdos cliffhangers, la autora rehuye la fama y el éxito comercial y se mantiene fiel a lo que realmente importa: contar una historia.

Sinopsis:

Emma llega al Bosc de les Fades para trabajar como camarera de habitaciones. Lo hace recomendada por su amiga Anna, que conoce a los Brooks, los propietarios. Emma se toma este trabajo como una especie de retiro: necesita dar un giro a su vida, desconectar de todo y alejarse de un pasado tormentoso relacionado con la música. Llega a este lugar aislado con el violín bajo el brazo y dispuesta a vivir nuevas experiencias. Lo que sin duda no espera es entablar una relación tan profunda con los que a partir de ahora serán sus compañeros. Y es que es temporada baja y en el hotel hay un único huésped; el resto forman parte de la pequeña familia que conforma el hotel, unos individuos que, salvo excepciones, la arroparán con su cariño.

El origen del Bosc de les Fades es un monasterio benedictino que pasó luego a ser palacete barroco; su pasado es, sin duda, muy peculiar y como buen hotel con encanto también aloja a un espectro errante. Pertenece desde hace varios años a la familia Brooks. Samuel y Tristán, hermanos y polos opuestos, son los encargados de dirigir el negocio desde hace cinco años. Tristán es idealista y empático mientras que Samuel es pesimista y hosco, poco amigo de las relaciones. Marbel es la otra camarera y tiene una hija que es un primor, una chica muy inteligente para su edad. Quim es un cocinero digno del Olimpo de los dulces y Phillip... Bueno, Phillip podría ser el gemelo malvado de Michel, el recepcionista del Dragonfly Inn en Stars Hollow. Y luego está William Lexington, premio Nobel de literatura. Todos ellos orbitarán alrededor de la recién llegada e interaccionarán con ella de diferentes maneras. Más allá del recóndito hotel está el bucólico pueblo de Mirall de Mar, un lugar donde la magia persiste en lugares como la tienda de la señora Povedy. Con este panorama es imposible no enamorarse y dejarse llevar por las sensaciones de una prosa que crea el marco ideal para esta novela fresca y optimista.


El Bosc de les Fades te deja sin aliento.
Entonces comprendes por qué un lugar semejante
se resiste a ser ubicado por cualquier GPS del mundo:
la belleza no responde a los satélites.

Opinión:

Querida Mónica,

He recibido tu texto como un soplo de aire fresco. Ojalá pudiese visitar el hotel que describes, ese remanso de paz donde el tiempo se relentiza; me llevaría un buen puñado de libros para reducir mi enorme pila mientras degusto una tras otra tazas humeantes de Earl Grey. Y es que lo que me pide el cuerpo (y la mente) son historias de personajes. Tú sabes a cuales me refiero: mis adorados Carson McCullers, Stefan Zweig, Don Carpenter, Joy Williams y, por supuesto, el bueno de Yasunari Kawabata. Leer tus páginas y conocer a Emma, Tristán, Samuel, Marbel y el resto ha sido maravilloso. Me permitiré la licencia de parafrasear a nuestro amigo JAP Vidal y te diré que he logrado visualizar tus personajes como si fuesen los protagonistas de una película en la campiña inglesa y que he llegado a introducirme en sus vidas, en sus mentes. Lo que más me ha gustado es ver como rellenas los vacíos emocionales con pequeños detalles, con matices tan sutiles a la par que apropiados.

Debo reconocer que necesitaba un receso. Los pasadizos oscuros y lúgubres de Otranto resultan agradables (con el tiempo uno llega a acostumbrarse), pero no todo va a ser oscuridad y tinieblas. Agradezco lecturas francas y sugerentes como la tuya. Me ha servido para romper una dinámica de lectura que, llegado un punto, estaba resultando tediosa. Debo confesarte un secreto: me ha costado horrores dar con este ejemplar. ¡Solo tenían uno en toda la ciudad! ¿Te lo puedes imaginar? Pero dicen que el premio es mayor cuando más grande es el esfuerzo. No lo voy a negar. Me encanta ejercer de arqueólogo literario, más aun si es para encontrar pequeñas joyas como esta. La lectura me ha dejado muy buen sabor de boca. Tu libro es una pequeña delicatessen sin pretensiones (como los postres que prepara Quim) que ofrece lo que promete su hermosa portada. Si te soy sincero no confiaba mucho en la estructura epistolar, pero la prosa fluye tan bien... La verdad es que me he quedado con ganas de más. Ojalá pueda volver otro invierno al Bosc de les Fades; necesito más dosis de cartas, más cotilleos, más personajes entrañables como los que surgen de tu mente.

P.D.: Todavía me arrepiento no haber asistido a la presentación de tu último libro. Recuerdo que me enviaste una invitación, pero somos demasiado esclavos de nuestros trabajos. Espero que haya una próxima vez. Me encantaría por fin conocerte en persona.

Un fuerte abrazo y mucha suerte con tus proyectos futuros.

@pancromatic

- retales de una estancia musical e introspectiva -
★ ★ ★ ★
Ficha:

"Un hotel en ninguna parte" - Mónica Gutiérrez
Autopublicado (978-1540466501) - 2017
250 páginas

Otros links:
J.A.P. Vidal: Un hotel en ninguna parte – Mónica Gutiérrez

10 jul. 2017

Prometeu i el portador de la flama de Marcel Pujol Borràs

Portada de Prometeu i el portador de la flama de Marcel Pujol Borràs

Tot i que aquest any no podrà optar als #PremisIctineu tinc la certesa que "Prometeu i el portador de la flama" entrarà amb força a les travesses de l'any que ve. L'autor afronta en aquesta novel·la un enorme repte agafant els mites clàssics i passant-los pel sedàs de la modernitat per obtenir una enorme aventura impregnada de multitud de referents de ciència-ficció. Marcel Pujol Borràs és un autor molt jove i tindrà temps per corregir la profunditat de les seves trames (la que aquí tractem esdevé una mica massa tòpica), però té a favor el fet de pertànyer a una generació que ha crescut amb molts referents visuals del cinema de gènere. L'autor sap treure tota l'essència dels millors films per donar al seu llibre una poència visual que ajuda (i molt) a captivar al lector des d'un primer moment.

Sinopsi:

Com tota epopeia aquesta fàbula mitològica requereix un heroi: el seu nom és MLM-1983. L'individu en qüestió és un productor, un simple giny dins del gran mecanisme productiu que és l'Inframon. Un bon dia el nostre productor decideix no dirigir-se al punt d'extracció habitual per anar a treballar, trencant així la sèrie protocols predeterminats en el seu ADN des del dia que va nèixer. Tot això ho fa per un sentiment que creix dins seu, per una necessitat imperiosa d'interaccionar amb un altre ésser que veu a diari. Es tracta d'una infracció greu i el càstig és caure en mans d'un esquadró de correctors; en MLM-1983 ha passat a ser un subjecte prescindible. El protagonista podrà escapar per renéixer com a Prometeu. Al seu costat hi trobarem la resta de lliberts, la petita resistència que s'oposa a la tirania de l'Olimp.

L'Inframon està envoltat per un anell de foc, el Flegetonte, per evitar que els habitants del Tàrtar puguin arribar a l'Olimp. Precisament això és el que provaran de fer Prometeu i els seus amics: volen creuar l'Inframon per arribar on viuen els atlants. La cúpula és un lloc místic sobre el que circulen moltes llegendes. Es diu que és la residència els déus i que es va construir fa molts anys per protegir els seus habitants del terror que hi ha fora dels seus murs. L'Olimp és en si un gran misteri i individus com Di-we, el Recol.lector de Núvols, no fan sinó engrandir el mite. L'Hèracles ho sap del cert. Ell és afortunat, viu a l'Atlàntida i pertany a l'elit. De la cúpula només en sap una cosa: dóna vida però també és capaç de treure-la. El seu destí el durà a creuar-se amb en Prometeu, però si voleu saber com haureu de llegir el llibre.


No som lliures.
Almenys no tant com voldríem.
Però vivim cada un dels nostres dies per ser-ho.

Opinió:

En Marcel té el do de situar-nos en un món distòpic en tot just dues pàgines. Està ple de referents coneguts: els de "THX 1138", "Metròpolis" i també "Matrix"; aquest últim resulta evident, però molt menys encisador. La seva prosa és simple i molt visual, efectiva al 100%. Tot i que costa entrar dins dels personatges (massa dades, massa flaishbacks i paràgrafs entortolligats) és molt fàcil deixar-se endur per l'acció. Els conceptes bàsics (les granotes de colors, les directius de no interaccionar dels treballadors, els diferents idiomes que parlen,...) són essencials per introduir el lector dins del món ideat per l'autor. Els paisatge blancs i claustrofòbics no són invenció seva, els ha demanat prestats, però esdevenen efectius i són referències d'allò més interessants.

L'amor com a espurna de la rebel·lió no és una idea nova, però sempre funciona. També resulten efectius la localització (una xarxa de túnels demencial i laberíntica), els déus esclavistes (i bastant mal parits) i tot un reguitzell de personatges que prenen rols coneguts del món cinematogràfic (vet aquí un Orfeu que és una mena de Q de la mitologia clàssica). L'autor reconeix que va escriure el llibre en els trajectes cap a la feina; potser d'aquí prové aquesta urgència, els capítols curts que salten entre personatges i que no permeten aprofundir-hi gaire. Un servidor ha trobat a faltar una mica més de pausa, així com frases llargues i descriptives. Tampoc m'ha acabat de convèncer l'adaptació de Prometeu al nou idioma i poso en dubte que els instints que un té des del moment del naixement es puguin esborrar d'una plomada. D'altra banda és molt cert que l'autor ha fet molts mèrits en aquesta novel·la i que a mida que els periples dels protagonistes convergeixen i els capítols es fan més llargs el llibre esdevé cada cop més adictiu. Haig de reconèixer que en un principi tenia els meus dubtes sobre el llibre, però la sensació final és la d'una grata satisfacció. Tant debò els lectors opinin el mateix de cara als propers #PremisIctineu.

- distopia hel·lènica amb tocs de ciència-ficció -
★ ★ ★ ★
Fitxa:

"Prometeu i el portador de la flama" - Marcel Pujol Borràs
Edicions Xandri (978-84-946094-3-5) - 2017
241 pàgines